Sensacions literàries #4/1

Són les 6:04 del matí i estic pujant a l’autobús que m’ha de portar a l’estació de tren des d’on agafaré el comboi de les 6:55 per Bolzano. Escric les hores amb números perquè estic segur que això transmetrà millor la sensació de son i matinada que pretenc donar. De freda foscor. Des de l’estació de tren de Bolzano agafaré un altre autobús cap a la Zona Industrial Sud (Gewerbezone Bozen-Süden) i allà baixaré del bus i caminaré encara cinc minuts més fins al magatzem on treballo. A l’oficina del magatzem, pràcticament un contenidor pre-fabricat amb finestres de plàstic, m’esperen els albarans que he de tramitar, com cada día, per tal que els electrodomèstics que s’acumul·len al nostre magatzem, arribats des de la central d’Alemània, siguin distribuïts per tota la geografia italiana. Com a feina no té cap encant, però em permet sobreviure i continuar escrivint. A més, és un tipus de feina que amb prou feines m’exigeix fer servir una quarta part del meu cervell, deixant la resta lliure per pensar i imaginar. Normalment faig el torn de tarda al magatzem, però avui hi ha un company malalt i, de forma extraordinària, estic despert tan aviat. M’assec a la part posterior de l’autobús, per deformació: sóc un tafaner i des d’allà puc controlar més passatgers i saciar la meva curiositat. Encara que en aquestes hores el meu ànim somnolent no estigui per moltes obsrevacions (el buit a la boca de l’estòmac). Miro al meu voltant i no hi ha res interessant. Trec un llibre de la bossa, miro la coberta, llegeixo el títol. No em sento amb l’ànim just per posar-me a llegir, per començar la lectura d’una nova novel·la. Em quedo mirant el buit i amb un buit al cap. Jutgin vostès mateixos. Tres parades més tard, la matinada em porta un regal.

Sensacions literàries #4/2

Una nímfula. No sé si té dotze o disset anys, en aquesta alçada, amb trenta i escaix, em sento incapaç de quantificar l’adolescència: senyal inequívoc que em trobo ja lluny d’ella, suposo. Un fluorescent, que fins ara feia pampallugues i els gasos del qual no es decidien a excitar-se, s’ha animat i per fi dóna llum, il·luminant el seient davant del meu i guiant màgicament els passos de la nímfula cap allà, cap a mi. En principi no m’hauria de sorprendre la seva presència perquè moltes altres adolescents es desplacen des del nostre poble cap a la capital per cursar el seu batxillerat i jo comparteixo amb elles transport de tornada i indiferència. Però avui no. M’adono de seguida que, mentre ella s’apropa i fora del meu control, el meu cos ha experimentat una sèrie de canvis: he posat recta l’esquena, he inflat el pit, he intentat un esguard despert i interessant, he simulat indiferència, he obert per la meitat el llibre que havia renunciat ha llegir i he intentat donar-me un aire juvenil (no sé com es fa això, però sé que ho he intentat). Ella no em fa ni cas. Normal, jo podria ser el seu pare, em dic exageradament.

Sensacions literàries #4/3

S’asseu davant meu. En oposició a la meva presència feixuga, la nímfula desprèn un aire fresc i lleuger. L’observo indissimuladament, fascinat per la seva pell fina i suau, per la seva bellesa encara no del tot conscient, pel seu maquillatge subtilment exagerat típic de qui no té mestria en l’art del truc i vol aparentar més del que no és, per les seves corves incipients i els pits a penes turgents. De sobte m’adono del meu esguard lúbric, i de com aquest incomodi la noia, i me’n faig un retret. És quasi una nena, em dic, si us plau, una mica de contenció i respecte. T’estàs passant. En aquest moment em ve al cap el que em va dir una amiga l’altra nit, que no coneix cap dona que no hagi patit alguna vegada algun tipus de molèstia sexual i m’adono que la seva afirmació, per més exagerada que pugui ser, té l’origen en el tipus de mirada amb la que jo estic incomodant en aquest moment aquesta pobra noia innocent.

Sensacions literàries #4/4

Abaixo la mirada i faig veure que llegeixo. En la següent parada puja a l’autobús un militar. Els militars a Itàlia van vestits amb l’uniforme de camuflatge boscós encara que treballin a una oficina, és ridícul, ho fan només per fer-se notar com a casta, per fer-se respectar, per donar-se importància social. Miro al soldat que acaba d’entrar i intueixo que deu tenir la meva edat, més o menys, entre els trenta i els trenta-cinc anys. El veig molt segur d’ell mateix, fins i tot amb una energia exagerada per aquest context i aquesta hora del matí. El militar es queda dret aprop de les portes i repassa amb la seva mirada castrense el contingut de l’autobús. Del soldat, la meva mirada passa a la noia, un altre cop, i detecto en ella una certa emoció, o millor, la contenció d’una emoció, com si hagués intuït que la maduresa consisteix a contenir les emocions i ella la vulgués imitar. Està d’esquenes al soldat, però percebo de seguida que tota la ficció que està representant va dirigida cap a ell. I de sobte ell s’adreça cap a ella i se li asseu al costat. Perdó? Se li asseu al costat i ella, sense mirar-lo, somriu i es posa vermella. Com? Que no era una pobra adolescent?

Sensacions literàries #4/5

I aleshores comencen a xerrar dissimuladament, en veu baixa i sense quasi mirar-se. Ella no deixa de recol·locar-se els cabells ni un segon, portant amb la mà, delicadament, el feix de cabells que li cau tapant-li la cara, cap enrera, passant-se els dits per darrera de l’orella i deixant, per uns segons, els cabells allà fixats, que de seguida tornen a caure i a cobrir-li el rostre emocionat. Parlen tan baixet que em resulta impossible saber què s’estan dient, però no em cal. Pel to i pels gestos es veu d’una hora lluny que estan flirtejant. Que no era quasi una nena? Estic segur que el militar, pervertit, va descobrir la nímfula fa dies i abusant del seu rang i la seva edat l’ha anat rondant fins a ser prou aprop d’ella. Els conec molt bé, jo, els de la seva mena. Miro al meu voltant buscant còmplices que rebutgin el que està passant, però no trobo cap mirada desperta, veig només indiferència i son. No pot ser, el que està passant davant dels nostres ulls és un escàndol i ningú diu res? Arribem a l’estació i ens dirigim cap a l’andana.

Sensacions literàries #4/6

Com si jo fos un espia en una pel·licula de sèrie Z, segueixo a distància el pervertit i la noia innocent intentant passar desapercebut. Fins i tot em poso els cascos i faig veure que escolto música. Arriba el tren i entro al mateix vagó que els dos colomets. Ell és llest. No se li asseu al costat sinó que, en un grup de quatre butaques que es miren, s’asseu davant d’ella en diagonal, les altres dues butaques buides. Jo m’assec en el bloc de butaques del costat i mentre faig veure que escolto música, movent el cap rítmicament, els controlo a l’altra banda del passadís. No deixen de mirar-se fugaçment i de somriure. Fins i tot em sembla arribar a detectar un contacte subtil de cama amb cama. Em plantejo seriosament advertir les autoritats militars del que està passant. El meu cor va a mil per hora. Com es permet, el molt porc, de mantenir aquesta actitud envers aquesta noia? I el que és pitjor, per què ella li segueix el joc? Que no s’adona de tota la galanteria barata que ell li dedica? Que no veu que el tipus no val res, que més enllà de l’uniforme no hi ha més que un pobre desgraciat que es dedica a flirtejar amb adolescents perquè segurament no té les qualitats per fer-ho amb dones de la seva edat, el molt imbècil, l’incapaç, el malalt? I la gent, que no s’adona del que està passant davant dels nostres nassos? La sang em bull, sento la violència pujar-me per l’espinada com un raig de foc. Crec que m’aixecaré i li fotré d’hòsties al desgraciat aquest…

Sensacions literàries #4/7 i final

M’equivocava en pensar que la gent, al bus abans i ara al vagó, era cega i no s’adonava de res. Una velleta m’està mirant fixament. Llegeixo amb facilitat el seu retret: per què miro insistentment i amb els narius inflats cap aquella pobra noia? Què sóc, un porc? No senyora, voldria dir-li, el porc és ell, que no se n’adona? Però la seva mirada punitiva té un fort efecte sobre el meu ànim i m’esforço per tornar en mi. Pau, em dic, t’has de calmar. I aleshores el llibre que abans no havia pogut començar a llegir pren sentit, això em calmarà, la lectura em donarà sabiesa i portarà serenor al meu esperit. Ja ho té això la literatura, em dic per convence’m. Agafo la novel·la, obro la primera pàgina i començo a llegir: “Lolita, light of my day, fire of my loins. My sin, my soul. Lo-lee-ta…”