Sensacions literàries #4/2

Una nímfula. No sé si té dotze o disset anys, en aquesta alçada, amb trenta i escaix, em sento incapaç de quantificar l’adolescència: senyal inequívoc que em trobo ja lluny d’ella, suposo. Un fluorescent, que fins ara feia pampallugues i els gasos del qual no es decidien a excitar-se, s’ha animat i per fi dóna llum, il·luminant el seient davant del meu i guiant màgicament els passos de la nímfula cap allà, cap a mi. En principi no m’hauria de sorprendre la seva presència perquè moltes altres adolescents es desplacen des del nostre poble cap a la capital per cursar el seu batxillerat i jo comparteixo amb elles transport de tornada i indiferència. Però avui no. M’adono de seguida que, mentre ella s’apropa i fora del meu control, el meu cos ha experimentat una sèrie de canvis: he posat recta l’esquena, he inflat el pit, he intentat un esguard despert i interessant, he simulat indiferència, he obert per la meitat el llibre que havia renunciat ha llegir i he intentat donar-me un aire juvenil (no sé com es fa això, però sé que ho he intentat). Ella no em fa ni cas. Normal, jo podria ser el seu pare, em dic exageradament.